En Torera, Indira Urrutia investiga la capacitat expressiva del bronze a través del gest tèxtil tradicional. Mitjançant una pràctica pacient i meticulosa, l'artista transforma aquest metall en una peça de vestuari escultòrica que desdibuixa els límits entre la roba, l'artesania i l'escultura contemporània.

El teixit manual atorga al bronze una aparença sorprenentment flexible i orgànica, posant en tensió la força del material amb la delicadesa del procés. L'obra és una reflexió sobre el cos, la memòria tèxtil i la possibilitat de donar forma a allò dur amb un llenguatge suau i íntim.