En aquesta obra, Indira Urrutia transforma cintes de caset en una superfície teixida que esdevé suport de memòria i identitat. Les cintes, recollides en un petit poble de Catalunya, contenen veus i melodies d'altres temps i geografies, que l'artista entrellaça amb delicadesa en una nova forma visual i matèrica.

A través del gest pacient de teixir, Urrutia converteix un suport sonor obsolet en una peça que parla de migració, record i persistència. L'obra és una reflexió sobre com les històries personals i col·lectives es conserven, es transformen i continuen ressonant més enllà del seu format original.