Indira Urrutia ret homenatge a la tradició del teixit de filferro d'arrel mexicana, reinterpretant-la amb una sensibilitat contemporània. L'obra estableix un diàleg subtil amb l'univers escultòric de Ruth Asawa, compartint amb ella l'arrel comuna però obrint camins propis.

La peça explora la tensió entre la duresa del metall i la fluïdesa del gest manual, entre l'estructura i la memòria. Teixir esdevé aquí una forma de resistència, però també de transmissió cultural: un acte íntim que vincula passat i present, arrelament i transformació.